No te’n vagis...si us plau
L’amistat és un sentiment molt estrany... és impressionant cóm en tant poc temps li agafes tant de carinyo a una persona, tant, però tant, que pateixes quan ella pateix i te n’alegres i et sens bé només de veure com somriu. Et preocupen les seves preocupacions i l’ajudes en tot el que estigui a les teves mans. Però què passa si et diu que haurà de marxar? No sé si us ha passat algun cop; si és així ho entendreu, sinó, senzillament, fiqueu-vos en el lloc dels que ens està passant.
Al principi et fa pena, però penses, encara queda bastant i el que s’ha de fer és aprofitar tots els moments que tinguis per passar-los amb aquella persona, però el temps passa ràpid, massa ràpid i no te n’adones i ja no falta tant... llavors què passa? Que et vens a baix i qualsevol comentari que faci la gent t’ho recorda. Intentes no pensar-hi, i sobretot no estar trista, ni plorar i menys davant la persona que ha de marxar i et desfogues tu sol.
No vols que marxi però encara que pensis i pensis i li donis moltes voltes, saps que no pots fer res. També saps que no ets la única que patirà, ja que molta gent ha caigut en la seva dolça mirada i ho passarà malament quan se’n vagi.
Llavors és quan et toca decidir què faràs: els pocs dies que et queden d’estar al seu costat no vols enfadar-te amb ella, ni molt menys, i t’ho intentes passar el màxim de bé perquè així els últims moments siguin els millors.
Has de pensar que tot no és tan negatiu, que si l’amistat que tens amb aquella persona és forta, la distància que ens separi només serà un petit pas que gairebé sempre podràs vèncer i que si l’estimes i ella t’estima a tu, ella sabrà que sempre estaràs al seu costat... però tot i així és tant difícil...
... no vull que te’n vagis.
dissabte, 31 de maig del 2008
Redacció -6
Lalluna.com
Lalluna.com, (i no és un falta d'ortografía, aquest és el títol), és una novel·la escrita per Care Santos, una escriptora juvenil i periodista de Mataró. Es va publicar a l’abril del 2003 i fou un èxit entre els joves des d'aquell moment. Ha estat Novel·la Guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil.
És una història bastant trista ja que només començar el llibre, una de les protagonistes, la Cris, mor practicant l’esport de risc Fly-Surf. Al llarg de la novel·la, la Cira, la millor amiga de la Cris, ha de consolar al seu cosí, l'Amadeu, que era el nòvio de la seva amiga i del que, a part, n’està enamorada des de que ella s'enrecorda. Passen tota mena d’embolics, jocs i e-mails i al final... Us l’haureu de llegir si el voleu saber.
Els personatges d’aquesta història tenen setze anys, al 2002. La Cira, la Cris i la Irene són d’un grup que es fan dir les Kabres Bojes i els agrada molt anar d’excursió i practicar esports de risc. El problema que té la Cira és que té un nas com un cabàs, enorme, gegantí, i, segons ella és una de les coses que l’impedeix sortir amb l'Amadeu. L’estructura d’aquesta història és diferent a qualsevol altre, ja que la narradora, la Care Santos, intervé parlant directament amb els lectors, de tu a tu en uns quants trossos de la història i és explicada a base d' e-mails que s'envien els personatges els uns als altres i de capítols sencers on només parlen ells i expliquen l'abans i el desprès de la mort de la Cris. El ritme d’aquesta història és bastant ràpid i transcorre aproximadament en un any. Jo crec que el poden llegir perfectament tant adults com petits, però és més adient pels adolescents.
Aquesta novel·la m’ha deixat fascinada. Jo llegeixo moltíssim i he de reconèixer que és una de les que més m’ha impressionat. Tracta una història preciosa amb un final perfecte i de veritat que la recomano a qualsevol persona, encara que no li agradi llegir, val la pena i tampoc és tant llarga, no arriba a les 170 pàgines... Amb aquesta història m’he acabat d' adonar que, de veritat, el físic no ho és tot, que valen molt més uns simples e-mails escrits amb personalitat que una cara preciosa...
Lalluna.com, (i no és un falta d'ortografía, aquest és el títol), és una novel·la escrita per Care Santos, una escriptora juvenil i periodista de Mataró. Es va publicar a l’abril del 2003 i fou un èxit entre els joves des d'aquell moment. Ha estat Novel·la Guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil.
És una història bastant trista ja que només començar el llibre, una de les protagonistes, la Cris, mor practicant l’esport de risc Fly-Surf. Al llarg de la novel·la, la Cira, la millor amiga de la Cris, ha de consolar al seu cosí, l'Amadeu, que era el nòvio de la seva amiga i del que, a part, n’està enamorada des de que ella s'enrecorda. Passen tota mena d’embolics, jocs i e-mails i al final... Us l’haureu de llegir si el voleu saber.
Els personatges d’aquesta història tenen setze anys, al 2002. La Cira, la Cris i la Irene són d’un grup que es fan dir les Kabres Bojes i els agrada molt anar d’excursió i practicar esports de risc. El problema que té la Cira és que té un nas com un cabàs, enorme, gegantí, i, segons ella és una de les coses que l’impedeix sortir amb l'Amadeu. L’estructura d’aquesta història és diferent a qualsevol altre, ja que la narradora, la Care Santos, intervé parlant directament amb els lectors, de tu a tu en uns quants trossos de la història i és explicada a base d' e-mails que s'envien els personatges els uns als altres i de capítols sencers on només parlen ells i expliquen l'abans i el desprès de la mort de la Cris. El ritme d’aquesta història és bastant ràpid i transcorre aproximadament en un any. Jo crec que el poden llegir perfectament tant adults com petits, però és més adient pels adolescents.
Aquesta novel·la m’ha deixat fascinada. Jo llegeixo moltíssim i he de reconèixer que és una de les que més m’ha impressionat. Tracta una història preciosa amb un final perfecte i de veritat que la recomano a qualsevol persona, encara que no li agradi llegir, val la pena i tampoc és tant llarga, no arriba a les 170 pàgines... Amb aquesta història m’he acabat d' adonar que, de veritat, el físic no ho és tot, que valen molt més uns simples e-mails escrits amb personalitat que una cara preciosa...
dissabte, 23 de febrer del 2008
Redacció-5
Les 10 coses que has de fer per... fer enfadar al teu germà petit.
- Per començar, has de tractar-lo de nen petit davant dels seus amics i dir-li coses així com: "mira que ets mono" o "Vinga peque, marxem...".
- Preguntar-li sovint qui li agrada, ja que, tot i que no se per què, l'empipa molt.
- Canviar el canal d'esports de la televisió per ficar la teva sèrie preferida, quan juga un dels seus equips preferits.
- Obligar-lo a sortir de l'ordinador quan xateja amb els col·legues, ficant com a excusa que has de buscar informació per l'institut o fer una redacció de català i quan, per fi, cedeix, et poses a buscar música o a parlar tu pel messenger.
- Si dorms a la mateixa habitació que ell, obrir el llum quan està gairebé adormit per posar-te a llegir una estona.
- Demanar-li que t'ajuda a fer els deures, dictan-te algun apunt en brut per passar-lo a net a l'ordinador, prometent-li que si ho fa, jugarás amb ell.
- Quan et digui: "mira quants deures que tinc" i t'ensenyi l'agenda amb només deu exercicic de matemàtiques per tota una setmana, contraatacar plantant-li la teva agenda al davant amb el quadrúble de deures apuntats només per l'endemà, dels que ell té en una setmana.
- Picar-lo i xinxar-lo molt per què es torni i et doni una patada o et mossegui i després tu cridis: "mamaaaaaaaa...!!" i el castigui sense jugar a la Play Station.
- Portar-lo al davant de les teves amigues per què el sobin una estona, l'abracin i li diguin que quan creixi es voldran casar amb ell.
- I per últim fer-li petons i abraçar-lo, ja que, almenys al meu germà no li agrada gens que el mimi.
P.d: No us penseu que tracto tant malament al meu germà, pobret, una mica sí, però no tant i en el fons, encara que em costi acceptar-ho, me l'estimo molt.
dijous, 27 de desembre del 2007
Redacció -4
Per què vols ser un altre?
Moltes persones pensen que el seu aspecte físic no és el que voldrien i recorren a mètodes dràstics perquè això canvii: la cirurgia.
Jo opino que un petit canvi, com treure's una berruga o augmentar una talla o dos de pit tampoc és tan dolent però el que sí que perjudica a les persones són canvis com els del programa de Televisió Cambio Radical. Això posa en risc la seva salut. El canvi que els fan és massa brusc i necessiten moltes operacions.
Aquest tipus d'operacions són molt doloroses i invasives i poden provocar trastorns de per vida, inclús la mort.
Crec que no s'haurien de fer. Els resultats no sempre són els esperats i l'aspecte de la gent passa a ser fals i sense expressió a la cara. No són ells, els converteixen en altres persones. A les persones se les ha de valorar pel que són i no pel seu físic.
Moltes dones estan lluitant perquè aquests programes no es realitzin més.
diumenge, 25 de novembre del 2007
Redacció -3
La Gioconda
La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes,diaris, i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.
El seu autor fou Leonardo Da Vinci. Da Vinci va néixer el 15 d’abril de 1452 en un poble pròxim a Florència. Fou pintor, escultor, enginyer, arquitecte i inventor italià. Va aprendre pintura i dibuix al taller de Verrocchio, i també va estudiar matemàtiques i música. A part de la Gioconda, va fer grans invents, des de un disseny d’helicòpter a un simple ratllador de pa i icones com l’Home Vitruvià amb el que es van poder calcular les mesures humanes.
Representa una dona amb un estrany somriure que mira directament l’espectador i s’identifica amb Lisa Gherarding, l’esposa del mercader Florentí Francesco del Giocondo. La pintura és un retrat en Plà Mig pintada a l’oli sobre fusta del segle XVI. El fet de que no tingui celles o que quasi no se li vegin, fa que tingui quelcom estrany i enigmàtic.
La principal característica del seu estil és el famós “sfumatto” ; una tècnica que consisteix en diluir els contorns de les figures. Diuen que la falta de precisió en el traç amb la idea de suggerir i no d’emfatitzar fa que la persona que mira l’obra es mantingui expectant al no trobar la precisió que el calmi, ja que no es distingeixen les traces del pinzell.
S’exhibeix en el museu del Louvre de París (França), concretament, al palau del Louvre. És un dels museus més importants del món i conté al voltant de 300.000 peces, de les quals només 35.000 estan exposades.
La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes,diaris, i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.
El seu autor fou Leonardo Da Vinci. Da Vinci va néixer el 15 d’abril de 1452 en un poble pròxim a Florència. Fou pintor, escultor, enginyer, arquitecte i inventor italià. Va aprendre pintura i dibuix al taller de Verrocchio, i també va estudiar matemàtiques i música. A part de la Gioconda, va fer grans invents, des de un disseny d’helicòpter a un simple ratllador de pa i icones com l’Home Vitruvià amb el que es van poder calcular les mesures humanes.
Representa una dona amb un estrany somriure que mira directament l’espectador i s’identifica amb Lisa Gherarding, l’esposa del mercader Florentí Francesco del Giocondo. La pintura és un retrat en Plà Mig pintada a l’oli sobre fusta del segle XVI. El fet de que no tingui celles o que quasi no se li vegin, fa que tingui quelcom estrany i enigmàtic.
La principal característica del seu estil és el famós “sfumatto” ; una tècnica que consisteix en diluir els contorns de les figures. Diuen que la falta de precisió en el traç amb la idea de suggerir i no d’emfatitzar fa que la persona que mira l’obra es mantingui expectant al no trobar la precisió que el calmi, ja que no es distingeixen les traces del pinzell.
S’exhibeix en el museu del Louvre de París (França), concretament, al palau del Louvre. És un dels museus més importants del món i conté al voltant de 300.000 peces, de les quals només 35.000 estan exposades.
dissabte, 3 de novembre del 2007
Redacció Tema 2.
La banda sonora dels meus deures
Estic a l'aula polivalent de l'escola de música, com quasi cada tarda de la setmana. Tot i que (en teoria) s'ha d'estar en silenci, sempre se sent algun soroll.
En aquest moment el so més destacable que sento, i el que més m'agrada és "La banda sonora dels meus deures", ja que sempre sento melodies de piano i d'altres instruments mentre treballo: plumpim, plumpim, pum!
Al meu costat un senyor passa les pàgines de la seva novel·la: fr...fr... sembla engrescat.
Una nena petita parlant "en la seva llengua" demana impacient una galeta a la seva mare: "wakiii! mama, aguileta..."
Ara mateix una trompeta acompanya la meva banda sonora: Trupatruuu! com un elefant cridant a la seva manada.
I...PUM! cau un llibre; la nena s'espanta: ahhhhhh!; la mare dona un cop d'ull i s'adona que només ha estat un llibre i consola a la seva filla.
Ja és en punt. Ho sé perquè de cop se sent com un tro cada vegada més proper. Són els nens que baixen en estampida de classe de música: trumpataplufplampluf! Se sent molt fort perquè les escales per les quals baixen són de fusta i això fa que siguin molt sorolloses. Mentre, els pares xiuxiuegen intentant no fer soroll per no molestar els que estem estudiant a la saleta.
I en mig de tots aquests sons, jo, capficada en els meus deures perquè... cada dia no és pas festa.
diumenge, 14 d’octubre del 2007
Mireu-me!!
El meu nom és SANDRA. Sandra és un nom femení que prové del grec Alexandra i el seu significat és: la protectora de l’home. La naturalesa expressiva del meu nom indica que sóc: insistent, independent i que aprecio la roba de qualitat i els modals refinats. Fins esbrinar aquest significat sempre havia trobat el meu nom molt corrent, però ara m’agrada.
Diuen que tinc molta personalitat, però jo crec que el que sóc és massa perfeccionista i molt despistada. El que em posa negra és que la gent desprecii i se’n rigui dels altres per diferents que siguin (per raça, per deficiències físiques o psíquiques...).
Sóc alta i prima. Els meus cabells són llargs, llisos i fins, macos pel meu gust, però quan s’enreden semblen nusos de fils d’espart. Les meves mans són molsudes i els dits, de pianista. Els meus llavis són de maduixa. El que no m’agrada gens és haver de portar ulleres, ja que veig la vida emmarcada en vermell. M’agradaria veure-hi sense elles.
Diuen que tinc molta personalitat, però jo crec que el que sóc és massa perfeccionista i molt despistada. El que em posa negra és que la gent desprecii i se’n rigui dels altres per diferents que siguin (per raça, per deficiències físiques o psíquiques...).
Sóc alta i prima. Els meus cabells són llargs, llisos i fins, macos pel meu gust, però quan s’enreden semblen nusos de fils d’espart. Les meves mans són molsudes i els dits, de pianista. Els meus llavis són de maduixa. El que no m’agrada gens és haver de portar ulleres, ja que veig la vida emmarcada en vermell. M’agradaria veure-hi sense elles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
