No te’n vagis...si us plau
L’amistat és un sentiment molt estrany... és impressionant cóm en tant poc temps li agafes tant de carinyo a una persona, tant, però tant, que pateixes quan ella pateix i te n’alegres i et sens bé només de veure com somriu. Et preocupen les seves preocupacions i l’ajudes en tot el que estigui a les teves mans. Però què passa si et diu que haurà de marxar? No sé si us ha passat algun cop; si és així ho entendreu, sinó, senzillament, fiqueu-vos en el lloc dels que ens està passant.
Al principi et fa pena, però penses, encara queda bastant i el que s’ha de fer és aprofitar tots els moments que tinguis per passar-los amb aquella persona, però el temps passa ràpid, massa ràpid i no te n’adones i ja no falta tant... llavors què passa? Que et vens a baix i qualsevol comentari que faci la gent t’ho recorda. Intentes no pensar-hi, i sobretot no estar trista, ni plorar i menys davant la persona que ha de marxar i et desfogues tu sol.
No vols que marxi però encara que pensis i pensis i li donis moltes voltes, saps que no pots fer res. També saps que no ets la única que patirà, ja que molta gent ha caigut en la seva dolça mirada i ho passarà malament quan se’n vagi.
Llavors és quan et toca decidir què faràs: els pocs dies que et queden d’estar al seu costat no vols enfadar-te amb ella, ni molt menys, i t’ho intentes passar el màxim de bé perquè així els últims moments siguin els millors.
Has de pensar que tot no és tan negatiu, que si l’amistat que tens amb aquella persona és forta, la distància que ens separi només serà un petit pas que gairebé sempre podràs vèncer i que si l’estimes i ella t’estima a tu, ella sabrà que sempre estaràs al seu costat... però tot i així és tant difícil...
... no vull que te’n vagis.
dissabte, 31 de maig del 2008
Redacció -6
Lalluna.com
Lalluna.com, (i no és un falta d'ortografía, aquest és el títol), és una novel·la escrita per Care Santos, una escriptora juvenil i periodista de Mataró. Es va publicar a l’abril del 2003 i fou un èxit entre els joves des d'aquell moment. Ha estat Novel·la Guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil.
És una història bastant trista ja que només començar el llibre, una de les protagonistes, la Cris, mor practicant l’esport de risc Fly-Surf. Al llarg de la novel·la, la Cira, la millor amiga de la Cris, ha de consolar al seu cosí, l'Amadeu, que era el nòvio de la seva amiga i del que, a part, n’està enamorada des de que ella s'enrecorda. Passen tota mena d’embolics, jocs i e-mails i al final... Us l’haureu de llegir si el voleu saber.
Els personatges d’aquesta història tenen setze anys, al 2002. La Cira, la Cris i la Irene són d’un grup que es fan dir les Kabres Bojes i els agrada molt anar d’excursió i practicar esports de risc. El problema que té la Cira és que té un nas com un cabàs, enorme, gegantí, i, segons ella és una de les coses que l’impedeix sortir amb l'Amadeu. L’estructura d’aquesta història és diferent a qualsevol altre, ja que la narradora, la Care Santos, intervé parlant directament amb els lectors, de tu a tu en uns quants trossos de la història i és explicada a base d' e-mails que s'envien els personatges els uns als altres i de capítols sencers on només parlen ells i expliquen l'abans i el desprès de la mort de la Cris. El ritme d’aquesta història és bastant ràpid i transcorre aproximadament en un any. Jo crec que el poden llegir perfectament tant adults com petits, però és més adient pels adolescents.
Aquesta novel·la m’ha deixat fascinada. Jo llegeixo moltíssim i he de reconèixer que és una de les que més m’ha impressionat. Tracta una història preciosa amb un final perfecte i de veritat que la recomano a qualsevol persona, encara que no li agradi llegir, val la pena i tampoc és tant llarga, no arriba a les 170 pàgines... Amb aquesta història m’he acabat d' adonar que, de veritat, el físic no ho és tot, que valen molt més uns simples e-mails escrits amb personalitat que una cara preciosa...
Lalluna.com, (i no és un falta d'ortografía, aquest és el títol), és una novel·la escrita per Care Santos, una escriptora juvenil i periodista de Mataró. Es va publicar a l’abril del 2003 i fou un èxit entre els joves des d'aquell moment. Ha estat Novel·la Guanyadora del Premi Edebé de Literatura Juvenil.
És una història bastant trista ja que només començar el llibre, una de les protagonistes, la Cris, mor practicant l’esport de risc Fly-Surf. Al llarg de la novel·la, la Cira, la millor amiga de la Cris, ha de consolar al seu cosí, l'Amadeu, que era el nòvio de la seva amiga i del que, a part, n’està enamorada des de que ella s'enrecorda. Passen tota mena d’embolics, jocs i e-mails i al final... Us l’haureu de llegir si el voleu saber.
Els personatges d’aquesta història tenen setze anys, al 2002. La Cira, la Cris i la Irene són d’un grup que es fan dir les Kabres Bojes i els agrada molt anar d’excursió i practicar esports de risc. El problema que té la Cira és que té un nas com un cabàs, enorme, gegantí, i, segons ella és una de les coses que l’impedeix sortir amb l'Amadeu. L’estructura d’aquesta història és diferent a qualsevol altre, ja que la narradora, la Care Santos, intervé parlant directament amb els lectors, de tu a tu en uns quants trossos de la història i és explicada a base d' e-mails que s'envien els personatges els uns als altres i de capítols sencers on només parlen ells i expliquen l'abans i el desprès de la mort de la Cris. El ritme d’aquesta història és bastant ràpid i transcorre aproximadament en un any. Jo crec que el poden llegir perfectament tant adults com petits, però és més adient pels adolescents.
Aquesta novel·la m’ha deixat fascinada. Jo llegeixo moltíssim i he de reconèixer que és una de les que més m’ha impressionat. Tracta una història preciosa amb un final perfecte i de veritat que la recomano a qualsevol persona, encara que no li agradi llegir, val la pena i tampoc és tant llarga, no arriba a les 170 pàgines... Amb aquesta història m’he acabat d' adonar que, de veritat, el físic no ho és tot, que valen molt més uns simples e-mails escrits amb personalitat que una cara preciosa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
