dijous, 27 de desembre del 2007

Redacció -4

Per què vols ser un altre?
Moltes persones pensen que el seu aspecte físic no és el que voldrien i recorren a mètodes dràstics perquè això canvii: la cirurgia.
Jo opino que un petit canvi, com treure's una berruga o augmentar una talla o dos de pit tampoc és tan dolent però el que sí que perjudica a les persones són canvis com els del programa de Televisió Cambio Radical. Això posa en risc la seva salut. El canvi que els fan és massa brusc i necessiten moltes operacions.
Aquest tipus d'operacions són molt doloroses i invasives i poden provocar trastorns de per vida, inclús la mort.
Crec que no s'haurien de fer. Els resultats no sempre són els esperats i l'aspecte de la gent passa a ser fals i sense expressió a la cara. No són ells, els converteixen en altres persones. A les persones se les ha de valorar pel que són i no pel seu físic.
Moltes dones estan lluitant perquè aquests programes no es realitzin més.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Redacció -3

La Gioconda

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes,diaris, i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.

El seu autor fou Leonardo Da Vinci. Da Vinci va néixer el 15 d’abril de 1452 en un poble pròxim a Florència. Fou pintor, escultor, enginyer, arquitecte i inventor italià. Va aprendre pintura i dibuix al taller de Verrocchio, i també va estudiar matemàtiques i música. A part de la Gioconda, va fer grans invents, des de un disseny d’helicòpter a un simple ratllador de pa i icones com l’Home Vitruvià amb el que es van poder calcular les mesures humanes.


Representa una dona amb un estrany somriure que mira directament l’espectador i s’identifica amb Lisa Gherarding, l’esposa del mercader Florentí Francesco del Giocondo. La pintura és un retrat en Plà Mig pintada a l’oli sobre fusta del segle XVI. El fet de que no tingui celles o que quasi no se li vegin, fa que tingui quelcom estrany i enigmàtic.

La principal característica del seu estil és el famós “sfumatto” ; una tècnica que consisteix en diluir els contorns de les figures. Diuen que la falta de precisió en el traç amb la idea de suggerir i no d’emfatitzar fa que la persona que mira l’obra es mantingui expectant al no trobar la precisió que el calmi, ja que no es distingeixen les traces del pinzell.

S’exhibeix en el museu del Louvre de París (França), concretament, al palau del Louvre. És un dels museus més importants del món i conté al voltant de 300.000 peces, de les quals només 35.000 estan exposades.








dissabte, 3 de novembre del 2007

Redacció Tema 2.

La banda sonora dels meus deures

Estic a l'aula polivalent de l'escola de música, com quasi cada tarda de la setmana. Tot i que (en teoria) s'ha d'estar en silenci, sempre se sent algun soroll.

En aquest moment el so més destacable que sento, i el que més m'agrada és "La banda sonora dels meus deures", ja que sempre sento melodies de piano i d'altres instruments mentre treballo: plumpim, plumpim, pum!

Al meu costat un senyor passa les pàgines de la seva novel·la: fr...fr... sembla engrescat.

Una nena petita parlant "en la seva llengua" demana impacient una galeta a la seva mare: "wakiii! mama, aguileta..."

Ara mateix una trompeta acompanya la meva banda sonora: Trupatruuu! com un elefant cridant a la seva manada.

I...PUM! cau un llibre; la nena s'espanta: ahhhhhh!; la mare dona un cop d'ull i s'adona que només ha estat un llibre i consola a la seva filla.

Ja és en punt. Ho sé perquè de cop se sent com un tro cada vegada més proper. Són els nens que baixen en estampida de classe de música: trumpataplufplampluf! Se sent molt fort perquè les escales per les quals baixen són de fusta i això fa que siguin molt sorolloses. Mentre, els pares xiuxiuegen intentant no fer soroll per no molestar els que estem estudiant a la saleta.

I en mig de tots aquests sons, jo, capficada en els meus deures perquè... cada dia no és pas festa.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Mireu-me!!

El meu nom és SANDRA. Sandra és un nom femení que prové del grec Alexandra i el seu significat és: la protectora de l’home. La naturalesa expressiva del meu nom indica que sóc: insistent, independent i que aprecio la roba de qualitat i els modals refinats. Fins esbrinar aquest significat sempre havia trobat el meu nom molt corrent, però ara m’agrada.

Diuen que tinc molta personalitat, però jo crec que el que sóc és massa perfeccionista i molt despistada. El que em posa negra és que la gent desprecii i se’n rigui dels altres per diferents que siguin (per raça, per deficiències físiques o psíquiques...).

Sóc alta i prima. Els meus cabells són llargs, llisos i fins, macos pel meu gust, però quan s’enreden semblen nusos de fils d’espart. Les meves mans són molsudes i els dits, de pianista. Els meus llavis són de maduixa. El que no m’agrada gens és haver de portar ulleres, ja que veig la vida emmarcada en vermell. M’agradaria veure-hi sense elles.